Allan Sekula

Ship of Fools continua amb l'anàlisi d'Allan Sekula de la mar com a espai oblidat que uneix centres de producció canviants amb mercats i consumidors de tot el món. L'obra se centra en el viatge del Global Mariner, una embarcació que va circumnavegar el globus entre 1998 i 2000, amb una exposició detallada de les condicions dels treballadors de la indústria marítima. Sekula va documentar aquest viatge amb retrats de mariners, treballadors portuaris i ciutats portuàries, que registren com afecta la globalització a la vida de les persones. Amb aquestes obres, l'artista rebat el mite que sosté la ideologia neoliberal sobre el flux de béns i de capital sense traves que forma el comerç internacional.

[...] 4. Magallanes al revés

El Global Mariner també es va embarcar en el que s’ha de veure com una antirepresentació irònica d’un projecte anterior, que es remunta als orígens del domini imperial modern: la primera circumnavegació del planeta, duta a terme per Magallanes. Això era com Magallanes però al revés. Per descomptat, no s’ha de treure pes a la importància ritual de fer la volta al món. Aquells viatges històrics es van repetir per primera vegada en la gran època de l’imperialisme, i van funcionar com a afirmacions teatrals del sorgiment de noves forces navals en l’escenari mundial, com és el cas la volta al món de la Gran Flota Blanca de l’almirall Dewey després de la decisiva victòria dels Estats Units sobre Espanya a la badia de Manila el 1998. En el cas nord-americà, la gran desfilada naval pel globus, amb la bandera hissada, com diuen els mariners, va ser una demostració de força que anava amb l’ambició geoestratègica expressada pel teòric naval Alfred Thayer Mahan. A finals del segle XX la volta al món en solitari revitalitza d’una manera ritual les bases individualistes sobre les quals se sosté l’esperit d’aventura capitalista, alhora que oculta el drama de l’esforç solitari i l’autosuficiència extrema: la dimensió industrial i social del projecte d’abraçar tot el món. La fascinació que desperten aquests viatges, que es manifesta en la funesta obra de Bas Jan Ader, o més recentment en la interessant sèrie de projectes de Tacita Dean, és perfectament congruent amb un retorn a un romanticisme suposadament extingit i amb un esforç per separar l’aventura del vincle històric amb el pillatge i la conquesta. Aquest romanticisme hauria de buscar la seva supervivència en la immersió oceànica, en la hipersolitud, i l’extraterritorialitat extrema de la ruta entre continents és un signe de desesperació que sorgeix en l’intent de resguardar-se de la degradació cultural generalitzada. Hem d’entendre aquest retorn postmodern, gairebé romàntic, al mar, d’una forma fonamentalment diferent del precedent byronià, ja que ara ens enfrontem a un mar els recursos del qual han sigut espoliats i que es mostra eminentment amenaçador amb l’adveniment de l’escalfament global, un mar que mata i que es mata, un mar que també està sotmès –al món desenvolupat– a una varietat ubiqua de representacions hiperreals, des de parcs temàtics aquàtics fins a aquaris assortits amb una gran quantitat d’espècies que s’han convertit en un element fix de qualsevol complex d’oci del litoral urbà. El Global Mariner insistia, al contrari, amb la seva forma d’avançar lenta i pesada, en tornar a les qüestions socials. Amb la cautela habitual pròpia d’un progressista de la guerra freda, Steichen havia afirmat que "La família de l’home" tenia a veure "amb la consciència humana, no amb la consciència social". La gran força de l’experiment del Global Mariner va ser plantejar la qüestió de la societat des d’un espai que imaginem que hi ha més enllà de la societat. Res d’extraordinari: un vaixell com molts altres, tan corrent que un resident de Seattle, veient la cerimoniosa benvinguda que li oferien els bucs antiincendis d’aquella ciutat tan sindical, es va preguntar a què es devia. Era el tipus de rebuda que es podia esperar per a un portaavions o per al Queen Elizabeth 2, però no per a un vell vaixell mercant de dues cobertes, presumiblement carregat de cafè o de pasta de paper o d’alguna altra mercaderia anònima a l’engròs. Tot això encara és més revelador si tenim en compte que aquest vaixell hauria de representar el funcionament de l’imperi en una època en què l’economia global es percep com una cosa totalment virtual en les seves connexions, màgicament independent del lent moviment marítim de les coses pesades. La petulant arrogància de la cibereconomia, respecte a aquesta idea de l’era postindustrial, fa que abandonem la consciència, poc arrelada però igualment inquietant, que la pràctica totalitat de l’energia –sigui la que es converteix en electricitat o la derivada directament de la combustió– prové del petroli o d’altres hidrocarburs i combustibles fòssils, o de l’urani fissionable refinat del mineral d’òxid d’urani concentrat: sòlids, líquids i gasos s’extreuen de la terra i es transporten a l’engròs. La mateixa lentitud del viatge del Global Mariner, els vint mesos de volta al món, ens recorden la durada de la primera navegació moderna a vela, i també la perseverància de la lenta circulació de transport pesat. [...]

Aquest text és un extracte, revisat, d’Allan Sekula, TITANIC’s wake (Cherbourg: Le Point du Jour Éditeur, 2003). Es va publicar per primera vegada com a part de “Between the Net and the Deep Blue Sea: Rethinking the Traffic in Photographs”, October 102 (tardor del 2002), pp. 3-34.

(Translation to Catalan by Ernesto Rubio)