Allan Sekula

The Dockers’ Museum va començar en la línia de la tradició dels museus d'artistes. Es pot veure com un antimuseu i com un antiarxiu. Rebutja tant la jerarquia d'imatges com la necessitat de documentar-ho tot. Aquestes són reemplaçades per l'atenció minuciosa a la comprensió que pot derivar-se d'objectes i imatges “insignificants”, reunides en petits grups que realcen un potencial de significat de cada un d’ells. Sekula va denominar “seccions” a aquests grups, i va desenvolupar gradualment el seu àmbit. Per tant, The Dockers’ Museum es va convertir en una obra hercúlia en tota la seva humilitat; una imatge del nostre món des de la perspectiva del treballador portuari, aquell que es troba sempre entre la terra i el mar.

The Dockers’ Museum tenia la intenció explícita de no ser definitiu. Cada exposició inclouria tan sols algunes de les seccions i qualsevol muntatge havia de ser una reiteració completament nova de The Dockers’ Museum, en què Sekula s'involucrava en el context i iconografia local, tal com va mostrar des dels primers emplaçaments. En els seus tres últims anys de vida, The Dockers’ Museum es va convertir en res menys que una obsessió per a l'artista. Sekula va adquirir un elevat nombre d'objectes per seccions incompletes del seu projecte final, que pretenia presentar en futures ocasions. Li va permetre un vast registre per al llançament d'una profunda reflexió sobre el funcionament del nostre món humà, prop de la pràctica vida diària i de la realitat del poble que tant estimava. The Dockers’ Museum compta amb una integració estrictament material i, per tant, completament real. És un espai en el qual una pilota de futbol signada per Pelé — heroi dels obrers portuaris de Santos — pot situar-se al costat de la famosa escultura d'un treballador portuari de l'artista belga Constantin Meunier; o en el qual una botzina de boira japonesa adquirida de l’Índia pot constituir un testimoni crucial del mateix nivell que un conjunt de postals.