Allan Sekula

El 2007, Grant Watson, llavors conservador del M HKA, va iniciar les primeres converses amb Sekula sobre un possible projecte per a Anvers en una visita a Kassel (Alemanya), on Sekula presentava Shipwreck and Workers (2005-2007) a Documenta 12. Però no va ser fins a la tardor del 2009 que el projecte va anar agafant forma fins a convertir-se en la primera instal·lació de Ship of Fools a Anvers, comissariada per Watson. El fet que el M HKA produís aquesta primera instal·lació de Ship of Fools / The Docker's Museum va afavorir que el museu es convertís en col·laborador natural del seu desenvolupament. Per sort, la institució i l’artista van aconseguir trobar-se en un compromís comú.

Sekula es va interessar molt per Anvers, de la mateixa manera que ho havia fet amb altres ciutats portuàries com Barcelona i Los Angeles. El preocupava el destí de la localitat veïna de Doel, un pòlder que lluitava per sobreviure a l’expansió del port, i es va implicar com a activista en la lluita per salvar els edificis modernistes i l’activitat de la Casa Internacional dels Mariners (International House for Seamen), així com en els problemes mediambientals provocats per la central nuclear situada a la vora del riu Scheldt, molt a prop de la ciutat. El marc de referència en què es movia era social però també artístic, conscient com era de la rellevància internacional del panorama artístic belga. Podia haver-hi un lloc millor per incorporar-se a la tradició dels museus d’artista que el país del “Musée des Aigles”, el "museu" definitiu creat per Marcel Broodthaers? Sekula feia temps que reflexionava sobre les possibilitats del format museu com a dispositiu artístic. Tenia una postura molt clara: havia de ser un antimuseu i un antiarxiu radical basat en el concepte d’"objecte d’interès" i propulsat tant per una mirada increïblement atenta a les coses més específiques com per una mirada més holística, en la qual la figura de l’estibador encarnés una posició central, que servís de vincle entre la terra i el mar, i també d’intermediari entre miners, mariners i treballadors de tota mena, en diferents temps i espais. Els dos plans de referència —el museu com a proveïdor sostenible de serveis per al projecte artístic de Ship of Fools i les reflexions urgents sobre els antimuseus i els antiarxius— van coincidir en l’aspiració compartida entre Sekula com a artista i el M HKA com a institució, i així va ser com The Dockers' Museum es va convertir en el projecte al qual Sekula va dedicar més atenció els últims anys de la seva vida. El diàleg va portar a un acord sòlid però impossible de traduir en un contracte legal coherent. Sekula i el M HKA van optar per una copropietat irresoluble que semblava oferir una possibilitat alternativa de cosa pública, clarament fora del sistema mercantil. La institució seria la propietària dels objectes i l’artista seria el propietari del museu. En altres paraules, l’artista decidiria el contingut de l’obra i els elements que la conformarien, la institució funcionaria simplement com a base d’operacions per als objectes de l’obra, i el centre de documentació registraria i posteriorment representaria cadascun dels moviments del desplegament del projecte. Les diverses seccions, modalitats d’exhibició i reptes que van sorgir al voltant de The Dockers' Museum es desenvoluparien al llarg dels anys, sempre a partir d’objectes comprats prèviament per la institució en nom de l’artista o per l’artista en nom de la institució. Aquest procés requeria una interacció constant entre l’artista i el museu, que funcionava com una mena de centre logístic (enviant i recuperant objectes), centre de documentació i també arxiu. Amb el temps, el diàleg que inicialment es va produir entre Sekula i Bart De Baere, director del M HKA, es va ampliar a la resta de la institució i la va involucrar en aquest projecte tan poc habitual d’un museu que és propietari d’objectes d’un museu que és propietat d’un artista.

Aquesta dinàmica va permetre a Sekula concentrar-se en les possibilitats del projecte, que feia tant de temps que imaginava, i que va anar duent a terme de manera obsessiva els anys següents, mentre el seu estat de salut, malauradament, anava empitjorant. Al moment de la seva prematura mort, va deixar un gran projecte inacabat, i hi havia el perill que els seus interminables blocs de construcció acabessin al magatzem del museu en un garbuix irresoluble i aviat caiguessin en l’oblit. Però, gràcies a l’estructura que la KU Leuven i el M HKA havien anat consolidant, Sally Stein, amb l’ajuda de la galeria Christopher Grimes de Santa Monica i la Galerie Michel Rein de Brussel·les i París, va treballar generosament per crear les condicions que han propiciat l’actual projecte de recerca. Primer, tota la instal·lació de Ship of Fools que acollia el M HKA va poder ser adquirida mitjançant un fons especial del govern flamenc per a obres d’especial rellevància, i es va crear un escenari per poder començar a treballar. Després, el M HKA va adquirir The Dockers’ Museum com a obra d’art, cosa que era contrària a la idea inicial, però que va resultar la millor opció donades les circumstàncies. Aquestes intervencions, malgrat que importants, constituïen les condicions, no la solució al repte que realment es plantejava: com es podia transformar aquest projecte inacabat en una obra duradora, tangible i amb presència pública? Com es podia convertir Ship of Fools / The Dockers’ Museum –que havien vist la llum com a experiència– en un projecte de futur, fidel a l’ethos d’Allan Sekula com a artista, i per tant més "obert" que "fixat" o "consolidat" per sempre més? L’actual presentació d’objectes, que aquest llibret acompanya, vol ser un primer pas en aquest procés.

Extracte del "Prefaci" de Bart De Baere, Mieke Bleyen, Edwin Carels i Hilde Van Gelder a Nicola Setari i Hilde Van Gelder (eds.), Allan Sekula Mining Section (Bureau des Mines). Collaborative Notes (Gante: AraMER, 2016), pp. 8-11.

(Translation to Catalan by Ernesto Rubio)