Allan Sekula

[...] El grisú

El grisú és un gas incolor i inodor. Es compon principalment de metà, però també d’altres gasos en petites quantitats: età, dihidrogen, dinitrogen i diòxid de carboni. El grisú, en si mateix, no és tòxic. Però ha matat milers de miners en explosions accidentals –gairebé sempre qualificades de catàstrofes– degudes a l’extrema inflamabilitat del gas. [la cursiva és de l’original] Didi-Huberman, 2014, 15

Quan, a l’hora d’escriure aquestes notes, torno a Sentir le grisou (2014) de Georges Didi-Huberman, centrat en el poètic assaig cinematogràfic de Pier Paolo Pasolini La Rabbia (1963), és fent una mica de volta que abordo la idea expositiva que tenia Allan Sekula. De camí a l’antic estudi de l’artista a Los Angeles –des d’un aeroport de Brussel·les fantasmal, sacsejat pels recents atacs terroristes– Sentir le grisou sembla ressonar durant tot aquest viatge de recerca. Per què parlar de Pasolini en relació amb Sekula? (Des)muntat en la seva totalitat a partir d’imatges d’arxiu, de metratge de noticiers –seleccionat sobretot de Mondo libero, un ciné-journal italià–, La Rabbia es desplega en un doble registre per reflexionar sobre l’estat actual del món: “un muntatge poeticodocumental sobre l’estat … del món contemporani” (Didi-Huberman, 2014, 34). S’hi poden sentir les diferents veus –el muntatge del so sobreimposat a una seqüència d’imatges en blanc i negre a través de les quals el poeta-cineasta interroga la imatge i, per extensió, el llenguatge¹⁴.

Certament, les imatges constitueixen el cos principal de The Dockers’ Museum de Sekula. No és casualitat que hi hagi connexions, analogies, amb La Rabbia: per exemple, la referència persistent al desastre (de les mines), que tal vegada es podria llegir seqüencialment, i no es diferenciaria gaire de la inquietant seqüència pasoliniana de la recuperació de cossos de miners de la mina de Morgnano. Però això són meres especulacions meves. Mentre que La rabbia es desplega en el temps en seqüències fílmiques interdiscursives, farcides de so i comentari parlat, l’enfocament intertextual de Sekula –tan subtil com penetrant– sembla posar en primer terme l’acte mateix de llegir. El (contra)argument de Sekula, que no és simple poesia sinó una “poètica de la prosa”, en part assaig (visual) en part faula (fabula), es disposa espacialment. Com a tal, posa l’accent en una obra “feta per ser reconfigurada en diferents ports, amb imatges [i objectes] que s’afegeixen o se sostreuen a conveniència” (Sekula a Van Gelder, 2015, 110-111).

És més, en la seva consideració de l’antiarxiu, The Dockers’ Museum permet a Sekula qüestionar activament “l’acumulació tant mediàtica com cega de dades d’arxiu” (Sekula a Van Gelder, 2015, 112). Al primer cop d’ull, podria semblar irònic que el munt d’imatges que l’artista col·lecciona s’hagi extret majoritàriament d’arxius de notícies.

“A l’època de La Rabbia, Pasolini es preguntava coses que tractaria després en els seus escrits sobre semiòtica, com ara: Les imatges, no es fan servir per documentar la veritat històrica i factual perquè parlen una llengua? Quin paper juga la imatge i quin el comentari? I com pot un telespectador avesat a la “banalitat atroç” de les imatges predigerides ser sotraguejat per la seva aquiescència?” (Viano, 1993, 115)

En relació amb això, el museu d’artista de Sekula busca anar contra les “atrocitats comeses en nom dels col·leccionistes”, proposant, en lloc d’això, una “antierudició sub-sub-underground’” (Sekula a Van Gelder, 2015, 91).

En una successió de set instal·lacions (2010-2013), Sekula arriba a muntar objectes concrets curosament seleccionats, en una flotilla de plints blancs que ocupen o puntuen l’espai expositiu com vaixells capgirats o boies flotants, perquè sigui navegat per l’espectador. Jugada tàctica, amb dispositiu inequívocament museològic, aquests objectes –fins ara– només s’han mostrat en diàleg amb les fotografies de Ship of Fools, del mateix Sekula. Aquestes, al seu torn, van acompanyades de textos a la paret, la majoria compostos de fragments provinents dels escrits de l’artista. Sekula reedita el contingut de l’exposició, en funció de cada lloc i context, segons un principi de relé, i el M HKA fa de dipòsit i de centre d’activitats. I així i tot, deixant de banda l’evident tacticisme, què vol dir tenir (objectes, imatges i reflexions) literalment a la reserva? I què constitueix l’obra inacabada de Sekula, i els components, les seqüències i les distintes seccions d’aquesta obra?

Dit això, és precisament l’exhibició del material ‘d’arxiu’, d’imatges i gràfica que estan dins però també fora de l’abast (interpretatiu), el que m’interessa aquí. Em refereixo a aquests mateixos ‘objectes’ literalment al dic sec que encara han de ser exposats. Des de les primeríssimes instal·lacions de Ship of Fools a Anvers i Sao Paulo –una jugada que es podria qualificar de tempteig pel que fa a l’articulació– fins a la “sala monocroma” de The Dockers’ Museum a Rennes. O, més concretament, les imatges i còpies disposades seqüencialment, tot i que anacrònicament, en panells inclinats, que sobresurten de les parets per interrelacionar vells i nous ports (Santos-Anvers) dins d’una myse-en-abîme d’espais.

Anja Isabel Schneider

¹⁴ El comentari de Pasolini, que combina la poesia i la prosa, és llegit pel novel·lista Giorgio Bassani i el pintor Renato Guttoso, respectivament. Cf. A Certain Realism, Making Use of Pasolini’s Film Theory and Practice (Berkeley i Los Angeles: University of California Press, 1993): 111-118.

¹⁵ Cf. M. Garcés, “Honesty with the Real,” Journal of Aesthetics and Culture, 4 (2012), http://www.aestheticsandculture.net/index.php/jac/article/view/18820, última consulta: 1 de setembre del 2016.

¹⁶ L’exposició d’Allan Sekula a La Criée de Rennes el 2012, comissariada per Jürgen Bock, s’ha considerat un punt d’inflexió en el sentit que va adquirir The Dockers’ Museum. Cf. H. Van Gelder (ed.), Allan Sekula. Ship of Fools / The Dockers’ Museum (Leuven: Leuven University Press, 2015), p. 75.

Extracte de Anja Isabel Schneider, “Notes on Display”, a Nicola Setari i Hilde Van Gelder (eds.), Allan Sekula Mining Section (Bureau des Mines). Collaborative Notes (Ghent: AraMER, 2016), pp. 29-41.

(Translation to Catalan by Ernesto Rubio)