Allan Sekula

[...]

Un museu de potencialitats

Al llarg de les conferències, converses i entrevistes que va concedir en el context del projecte Ship of Fools / The Dockers’ Museum, Allan Sekula va insistir repetidament en la importància del Musée d’Art Moderne, Département des Aigles (1968-1972) de Marcel Broodthaers com a font principal d’inspiració. A Vancouver, va especificar que el fascinava la divisió en “categories museològiques de       broma”, com en deia de les diferents “seccions”. Tot i això, en un text breu datat l’1 d’octubre del 2010 i titulat “The Docker’s Museum. Reflections”, i que es publica per primera vegada en aquest llibre, remarcava que també volia distingir el seu projecte dels exemples històrics, entre els quals també el Mouse Museum (1965-1977) de Claes Oldenburg¹¹. Més endavant va aclarir que, a parer seu, Broodthaers feia servir aquestes “categories” com a “requisit deductiu” que li permetia després seleccionar els objectes empírics que hi encaixaven. Sekula va declarar repetidament que, més enllà del motiu dominant del mariner i l’estibador, ell no tenia presents aquesta mena de categoritzacions predeterminades. Per tant, va decidir treballar en el que va descriure com una manera de procedir més inductiva, i es va meravellar davant del públic de Vancouver: “i si imaginéssim un museu en què les categories abstractes que serveixen per encasellar, aquesta mena de sistemes d’arxiu per decidir on ha d’anar cada objecte, es configuressin en funció de la immediatesa dels objectes?”.

The Docker’s Museum, que Sekula va poder construir en una estreta i interessant negociació amb un museu real, el M HKA, d’Anvers, es va convertir en un experiment amb aquest objectiu. Havia de convertir-se en un museu alternatiu de ple dret, que assumís la funció paradoxal de ser un contramuseu dins de la mateixa institució. Sekula era un crític molt agut del baluard neoliberal en què s’estava convertint el sector museístic arreu del món. Seleccionant principalment objectes que amb prou feines tenien valor en el mercat de l’art, també buscava soscavar el model de propietat intel·lectual predominant actualment: esperava poder exposar aquests objectes i publicar-ne reproduccions en llibres sense haver de pagar drets als detentors del copyright. Va arribar a entendre la concepció tradicional i àmpliament estesa segons la qual l’artista “carrega” els objectes de significats subjectius i icònics, com una manera antiquada i no desitjable de marcar la pròpia autoria. Així, Sekula va decidir, com a col·leccionista-comissari, situar l’autoria artística de les seves fotografies de Ship of Fools al mateix nivell que la dels altres, sovint anònims, de qui va decidir incloure objectes al seu “museu”: des d’artistes amateurs [TDM 5, 57-58] als treballadors invisibles de fàbriques remotes, de la Xina o altres països amb sous baixos, que havien fet els diversos objectes kitsch [e.g. TDM 35]. També és per això que ret homenatge als artesans d’Anvers que tallen i poleixen diamants, als treballadors que fabriquen medallons [TDM 36] o xapes de suport als sindicats de mariners i d’estibadors [TDM 85-87], maquetes de vaixells [TDM 82], figuretes de treballadors del moll (inclòs el Goofy) [TDM 83-84, 88] i moltes altres coses [e.g. TDM 43].

Al llarg de les set instal·lacions públiques que va supervisar, Sekula no va parar d’afegir i fer canvis entre els objectes i les imatges que havia seleccionat. Va definir a grans trets agrupacions d’objectes de The Docker’s Museum que podien anar junts, si el context local i les circumstàncies ho permetien. De la mateixa manera que sempre insistia a treballar amb seqüències obertes de fotografies en lloc de sèries tancades, va recalcar que aquestes agrupacions –o “seccions”, com en deia a vegades– havien de ser flexibles i variables en tot moment.

¹¹ Cf. p. 112.

Extracte de Hilde Van Gelder (ed.), Allan Sekula. Ship of Fools / The Dockers’ Museum (Leuven University Press, 2015), pp. 84-86.

(Translation to Catalan by Ernesto Rubio)